Ufffh... Aquí va la meva resposta... Quina realitat diferent tenim avui els treballadors? Que ens poden de nou tornar a donar més pel sac? Que estem perdent cada any més drets? I que ens estan coaccionant les nostres llibertats com el dret a la manifestació? No crec, no? Però si ni tan sols els integradors socials tenen el seu propi conveni reconegut...
Substreta? I l'empresari de torn et respondrà que d'això nanai, que encara gràcies que et fa un contracte i paga, per obligació, les cotitzacions a la Seguretat Social. I com ara resulta que queda reflectit a les nòmines sembla que haguem d'estar agraïts pel detall...
El que de debò és objecte de desig no és la plusvàlua, és la propietat. Tenir més que el nostre veí. Un cotxe més potent, una casa més gran... Som tots plegats tan estúpidament materialistes que mai ens sentirem prou satisfets amb el que tindrem o amb ni tan sols el que som.
Proposo una nova dimensió a l'hora de parlar sobre la plusvàlua: la plusvàlua emocional. Quantes persones de nosaltres "té" (ops, possessió...) parella? Qui en considera que "té" o "és" parella? Analitzem una estona qui de les dues persones (descomptem trios i altres rareses) aporta més a la parella, qui s'hi esforça més per mantenir la flama de l'amor (disculpeu la cursileria), qui dóna més que l'altre.
En definitiva, qui tira del carro i l'altre s'hi repenja. Qui en gaudeix més de la plusvàlua emocional de la vostra relació?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada