CROS PALLARÈS

No sols s'hi pot trobar sinó que també es troba limitat pels recursos i serveis disponibles que el pressupost aprovat de torn permet. 

També es pot trobar en conflicte personal intern quan té el deure d'ajudar però ha perdut tota esperança i fe en la voluntat i esforç personals de qui rep el seu suport.

I sí. Es pot trobar en un carrerró sense sortida quan la persona que necessita de la seva ajuda no reuneix els requisits mínims (rentes suficients, grau de discapacitat reconeguda per sota del 33%, grau de dependència moderada) que exigeixen les normatives que regulen i reconeixen els drets a la percepció d'ajudes, beques i subvencions, malgrat que resulta una evidència que necessita d'alguna ajuda o suport. 

I després també ens trobem amb la implicació personal a l'hora d'ajudar algú. On està el límit? Qui el pisa? Pot permetre's anar més enllà un educador del que exigeix el seu compromís professional i deure laboral?

Com a TIS se'ns demana mostrar actituds com la solidaritat, la implicació i el compromís (pàgina 22 llibre Promoció) però fins a quin punt? N'hi ha que van més enllà. Què passa llavirs amb aquell professional / educador que decideix no orendre el mateix camí, serà menysvalirat com a persona? 

No és també una contradicció que una acció de tanta càrrega humana de protecció i guarda com és cuidar de les persones més necessitades i desvalgudes pugui ser un negoci com així ja existeixen determinades institucions sociosanitàries privades?

Si la meva metgessa de capçalera i els especialistes del CSM de Reus creuen oportú i necessari un tractament farmacològic determinat i saben que és molt més que possible, com així certament ocorre, no sols en prengui res sinó que n'acumulo tot de sedants, benzodiazepines, hipnòtics i antipsicòtics amb el conseqüent elevat risc potencial de suïcidi per sobredosi, per què segueixen receptant?

Un metge té un deure sagrat reconegut per un jurament ( l'hipocràtic) però viurà un conflicte quan se n'adoni compte que l'opció menys dolorosa per al pacient significa el seu exitus.

Els pares i mares com a educadors dels nostres fills molt sovint entrem en contradicció quan els exigim allò que nosaltres mateixos som incapaços de complir. Travessar el carret amb el semàfor en vermell, per exemple.

Pot un TIS exercir la seva professió si té prejudicis o creences morals que piden entrar en clar conflicte amb l'actuació que se li exigeix? Per exemple, ajudar a una dona embarassada a l'abort quan creu a ultrança en la defensa del principi a la vida.