Amor vers als pares, vers als fills, vers a la parella... i cada tipus d'amor respon a unes necessitats vitals i emocionals concretes: els pares necessiten veure reconeguts els seus esforços i sacrificis, els fills necessiten ser valorats davant cada pas endavant que fan en el seu procés vital cap a la maduresa i la parella necessita ser corresposta per la seva entrega i dedicació cap a l'altre.
I després ens trobem amb els amors platònics, prohibits i impossibles...
Cada persona veu en l'amor la possibilitat de veure realitzada els seus anhels més secrets, o potser veure esborrada la seva soledat, o potser sentir-se viva, o potser posseir i dominar una persona (o el contrari), o potser tan sols per sobreviure, o potser...
Tot té un per què. Inclosa la generositat d'aquells que participem com a voluntaris en projectes solidaris. Per redempció, per tornar a casa amb l'esperit en pau, per interès...
Qui sap?
El darrer parràgraf m'ha fet rumiar...
Coneixes els X Men? A l'Erik Lehnsherr, Magneto? Les circumstàncies, els esdeveniements tràgics que giren entorn seu no poden ser més demolidors: els nazis maten la seva mare d'un tret davant seu quan és un adolescent en un camp d'extermini, i anys més tard quan sembla que refà la seva vida, els comunistes maten -accidentalment- la seva esposa i filla.
Què podríem esperar d'un home que ha sofert i patit tant? Bondat? Proïsme? Altruisme? No... Tot odi i venjança però perquè té l'ànima corrompuda i dominada pel sofriment que en el seu dia se li va clavar al cor. Si des de fora, els altres, no en som conscients i coneixedors de les circumstàncies que tornen a les persones en malvades o antipàtiques o poc sociables (en aparença, molts cops), no les comprendrem de debò, i com en la naturalesa humana està tèmer allò que desconeixem o no som capaços de conèixer, les tindrem de costat, apartades.
Tot això em fa pensar en l'actitud que tenim vers les persones amb diversitat funcional (persones amb Síndrome de Down o Autisme, per exemple) o les persones forànies (diguem-ne immigrants o refugiades). Se'ns omple molts cops la boca de boniques paraules i, de vegades, gestos solidaris però a l'hora de la veritat, la nostra actitud i la nostra perspectiva real s'hi troben en pols oposats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada