La nostra societat amb els seus avenços i progressos, les seves fites tecnològiques, amb les seves llibertats i drets reconeguts i protegits, amb l’assoliment d’uns estàndards de benestar material, educatiu i sanitari inimaginables fins fa 50 anys... està subjecta a la influència dels massmedia.
Cadascú de nosaltres aprèn i fa seus rols i estereotips, idees i comportaments a través del bombardeig incessant d’imatges televisives, del capbusseig voluntari en oceans d’informació per internet, de l’impacte immediat de les notícies sense filtre i comprovació / validació prèvia quan es pengen a través de les Xarxes Socials, de nous canals de comunicació com la que permet WhatsApp i les piulades de Twitter.
La fotografia analògica ha deixat pas als smartphone amb connexió 4G. Podem compartir instantàniament vivències, fets, experiències, moments i opinions íntims i privats amb tot el món. Amb persones que en absolut coneixem.
La transmissió de principis i valors pertanyen a l’àmbit educatiu i, no sempre, al familiar.
La educació no sols és un canal que permet adquirir nous coneixements. També és un procés de socialització que permet transmetre als més petits valors i principis. No sols normes de convivència sinó també implícitament creences, hàbits, costums i tradicions. Totes aquelles persones que no comparteixen els mateixos indicadors són objecte d’exclusió social.
Tots som subjectes passius i actius de la inclusió social quan som partíceps de la comunitat (començant des de la més elemental: la família), de l’educació (la més bàsica, l’escola) i des de les associacions, per exemple la de Familiars de Persones amb Alzheimer.
Podem afirmar que l’èxit de la inclusió social es fonamenta en la imitació que fa cadascú dels trets socials comunment associats i acceptats per la majoria. Copiant tot allò identitari i propi de la majoria social evitarem l'exclusió i marginació socials.
Apareixen ídols. Cantants i actors. Personatges d’animació i sèries de ficció. Esportistes. Personatges famosos que surten com bolets de les revistes del cor i de la premsa rosa. Són els profetes i nous messies del segle XXI.
Exemples de superació i sacrifici personals com nens i nenes amb leucèmia, investigadors científics en accidents cardiovasculars, professionals anònims que donen testimoni de la seva feina als serveis d’emergències... tenen un reduït seguiment.
La TV s’ha apropiat de la vida privada de cadascú de nosaltres, s’ha ficat dins la intimitat de cada llar. Si abans qui ens sermonejava era el cura de l’esglèsia amb les seves homilies, ara és la TV dia i nit a través de debats i entrevistes, espais d’opinió i talents shows...
Hi podem trobar canals que són vertaders monòlits ideològics com 13TV i d’altres proposen i plantegen la ironia còmica i destripadora, la denúncia social i la investigació periodística (El Intermedio del Gran Wyoming, Salvados de Jordi Èvole o Equipo de Investigación de Gloria Serra, tots tres programes de la Sexta.).
La moda estandaritza la manera de vestir de molts de nosaltres, les sèries de TV, amb les seves peculiars propostes de personatges de ficció humans i animats, estandaritza el comportament, el pensament, les inquietuds i anhels d’adolescents, nenes i nens, que són les persones més fàcils de manipular. L’esbroncament verbal entre polítics va marcant la nostra manera de veure la realitat. Les notícies i els reallity shows van pautant el nostre ritme de vida quotidià.
Darrera de tots aquests canals hi trobem multinacionals de la comunucació, grups empresarials mediàtics... Són lobbies. No volen inculcar-nos res... Sols volen que veiem el que volen que veiem. Informació? La que vulguin fer-nos arribar : “Volem que vegis això”. Estem saturats. Seríem capaços de desconnectar? De viure per uns dies sense TV, sense mòbil, sense internet?
De tot plegat en surten rols i estereotips. Uns trets i característiques de comportament i conductes, hàbits i costums en... la presència i ús de les Xarxes Socials, en la manera de vestir, en les valoracions (discursos contra l’homofòbia i la xenofòbia, la tolerància i el diàleg que tan reclamen els polítics i no posen en pràctica, la dimonització de Podemos i l’independentisme català i la fractura social que per a segons qui genera, etc...). D’alguna manera, per no semblar “bitxos raros”, els repetim, copiem o assimilem, seguim i acceptem. Els anem incorporant en la nostra consciència i conducta social, els anem “estandaritzant” en les nostres vides, convertint-los en tot allò que és i ha de ser comú i normal. I a partir d’aquí, allò que en sobresurti, o és objecte d’admiració o de rebuig social.
Totes aquelles persones que es resisteixen a aquesta “estandarització” / mena d’inculcació conductual són “rares” i se les rebutja. I aquest rebuig a tot allò que és diferent o divers respon a la por i la ignorància. Dues entitats inherents a la condició humana.
Malgrat la nostra individualitat, malgrat els nostres desitjos i anhels egoistes de voler ser diferents als altres, distingir-nos-hi, i anar pel nostre propi camí, sentim la necessitat de pertànyer a un grup, a una comunitat. I fem nostre tot allò que ens fa semblants o similars, alhora que ens fa sentir còmodes i protegits: idees, hàbits de consum i oci, pautes de comportament, tendències musicals, en el maquillatge (noies), en la roba, en la nostra activitat a través de les Xarxes Socials...
A partir d’aquí, aquelles persones que reunim uns trets i característiques físiques, socials i econòmiques, comuns i similars, acceptades per la majoria serem incloses o fins i tot admirades (reforcem la cohesió social) i aquelles que no, que divergeixen i se n’allunyen, excloses (trenquem o fem perillar la cohesió i estabilitat socials).
Hem de vigilar amb tot allò que admirem. Perquè la tendència natural de tota persona és la imitació per no sentir-se exclòs. La vigorèxia i l’anorèxia i les intervencions quirúrgiques estètiques, per exemple, poden ser el resultat malaltís de voler portar aquesta imitació d’un model ideal de bellesa física fins a extrems que poden posar en risc la pròpia vida.
Un altre tret objecte d’admiració és la riquesa material. Identifiquem felicitat amb diners, prosperitat material i acaparament.
Avui dia, la nostra sociabilitat, els nostres llaços socials i la nostra capacitat de relació amb els altres es limita a la missatgeria instantània i les Xarxes Socials. Guardem distàncies, ens en mantenim allunyats els uns dels altres i ens oblidem de tot contacte físic i visual.
El consumisme és el vincle que fa de nexe entre tots nosaltres. Gairebé ha esdevingut un ritual catàrtic concórrer en massa pels centres comercials els caps de setmana.
L’exclusió o la inclusió social ve determinada per la decisió que un pren de compartir o no (i no sempre que pot) aquests trets, característiques i mecanismes propis de la majoria que o bé són objecte de rebuig (seràs exclòs i marginat), o bé objecte d’acceptació i reconeixement o admiració (seràs inclòs i, potser, idolatrat).
I què pot determinar dins cada societat o grup social i en cada època històrica quins trets socials i característiques que han esdevingut normes socials són objecte de l’excel.lència (admiració – inclusió), de la normalització (acceptació – inclusió) o de l’anormalitat / inadaptació ( rebuig – exclusió)?
Com he apuntat més amunt, la por i la ignorància hi tenen molt a dir.
Indicadors com la pobresa (persones sense sostre que passen les nits dins de caixers), no tenir feina ni recursos, patir una malaltia, mancança o limitació (esquizofrènia, autisme, síndrome de Down, paràlisi cerebral, discapacitat intel.lectual, SIDA, drogodependència...> persones amb diversitat funcional), no tenir estudis (fracàs escolar), no tenir “papers” (persones immigrants), la bellesa (les persones “lletges” i amb sobrepès), ser d’una ètnia o poble diferents (gitana o paquistanès, per exemple)... són malauradament i injustament sense raonament lògic determinants a l’hora de rebutjar certes persones.
Rebutgem a través de la segregació i exclusió socials totes aquelles persones que presenten uns trets o característiques o que es troben en unes determinades situacions, diferents o diverses. Reben totes elles automàticament la marca i l’estigma de la inadaptació. Aquest rebuig no sols es pot donar a nivell conscient i individual sinó que el mateix entorn social, el mateix sistema capitalista que regeix les nostres vides en provoca la seva exclusió, la no participació social i la no visibilització. Però a més a més, aquest rebuig ve acompanyat de pràctiques, conductes i actituds de discriminació i intolerància: se les atribueixen i defineixen per uns trets i característiques propis de persones perilloses, inadaptades i, fins i tot, d’inadaptables.
Hi ha una trilogia cinematogràfica que recomano : Divergente. Tot un exemple de distopia.
En ella es descriu un món on la societat ha decidit agrupar a les persones en cinc faccions que tracten d’erradicar els mals que desembocaren en una guerra fratricida: l’agressivitat, la ignorància, l’engany, l’egoisme i la covardia.
Qui no forma part de cap facció o bé és un pària o bé una persona “divergent”.
