dimarts, 27 de desembre del 2016

Estàs d'acord en aquesta afirmació?
La interdisciplinarietat implica que cada professional aporta els seus coneixements, constituint entre tots un coneixement complert sobre l'usuari.

Mmmh... Quina pregunta més senzilleta. És suficient respondre amb un monosíl.lab? En cap cas es demana que ens hi esplaiem... 

Però bueno, seré generós! Ni s'hi acostumin. A veure...  ja ho tinc.

Posaré d'exemple el Centre Diürn Alzheimer de Reus on hi porto poc més d'un any com a voluntari. I, per tant, em toca molt de prop. Hi treballen la directora, una treballadora social, la srctetària, una auxiliar d'infermeria, el fisioterapeuta, un infermer, una auxiliar de geriatria, una neuropsicòloga, una animadora sociocultural, una psicòloga dues educafores socials i una terapeuta ocupacional i 4 voluntaris que participem i col.laborem entre tres i quatres hores a la setmana cadascun.

12 professionals d'àmbits diferents. I per què? Perquè l'ACP, l'Atenció Centrada en la Persona, exigeix treballar sobre totes i cadascuna de les dimensions holístiques que formen part de tota persona: la física, la psíquica, l'emocional, la social i l'espiritual. Cafa professional amb els coneixements, experiències i aptituds aportarà una perspectiva de visió i actuació única i diferent que enriquirà i completarà la de cadascuna dels seus companys. La suma de cada actuació individual i COORDINADA constituirà una ACP completa que portarà un najor benestar pet a cada usuari del centre.

També hi hem de sumar a cadascun dels professionals que conformen tot equip multidisciplinar, tota una constel.lació d'actituds personals tant vers als usuaris com vers amb els companys i compnyes de feina: escolta activa, empatia, comunicació, observació, comorensió, respecte i confiança.
Resposta senzilla: un cop tinguem identificats i valorats els indicadors de risc social (integritat personal, inclusió social, xarxa de suport familiar, recursos econòmics, salut fídica i psíquicomental, entre altres) podrem determinar i assenyalar quines actuacions són les més convenients i eficients per ajudar.

Resposta extensa: els indicadors de risc com a eines aporten informació o informacions qualitatives o quantitatives que, instrumentalitzades seguint un procediment científic, ens permeten un coneixement progressiu i l'obtenció de mesures aproximatives de fenòmens relacionats amb el risc per a la salut i el desenvolupament òptims.

"INDICADORS D’ALT RISC SOCIAL 

Aspectes personals: Mendicitat. Explotació infantil. Maltractament prenatal. Abandonament o renúncia del menor. Maltractament físic. Maltractament psíquic. Abús sexual. Prostitució infantil i/o explotació sexual. Corrupció. Sotmetiment a consum de drogues. Negligència greu.

Aspectes conductuals. Violència familiar/gènere. Conductes autolesives o intent de suïcidi 

Pares o tutors / història personal: Antecedents d’haver estat agressor en abusos sexuals. Aïllament social.Existència de maltractaments a d’altres germans 

INDICADORS DE RISC SOCIAL 

Aspectes físics: Manca d’hàbits bàsics. Maternitat / paternitat adolescent. Inadequació en el seguiment mèdic del menor / adults 

Aspectes conductuals: Manca d’atenció i concentració. Assumpció no apropiada de tasques familiars i domèstiques. Conductes predelinqüencials i/o activitats delinqüencials. Problemes relacionats amb l’escolaritat. Manifestacions conductuals o comportaments sexuals inadequats a l’edat del menor.

Aspectes emocionals: Agressivitat. Conductes d’inadaptació social. Trastorns emocionals. Dificultats d’adaptació sociocultural 

Pares o tutors / història personal: Establiment de vincles inadequats. Alcoholisme i altres addiccions. Mancances importants en l’exercici del rol parental. No acceptació / implicació del tractament i/o intervenció professional 

Situació econòmica i social : Inadaptació social. Mètodes de disciplina o absència de normes/pautes.



TIPOLOGIA DE SITUACIONS QUE ENS PODEM TROBAR 

A- Situació de maltractament greu, amb certesa de diagnòstic:

El Protocol marc d’actuacions en casos d’abusos sexuals i altres maltractaments greus a menors impulsat pel Síndic de Greuges de Catalunya el setembre de 2006, defineix aquestes situacions com aquelles en què el professional comprova que hi ha indicadors evidents que una altra persona n’ha abusat o l’ha maltractat greument. Aquesta situació inevitablement comportarà la intervenció del sistema protector i del sistema penal des de l’inici i la protecció immediata de l’infant."

FONT : Model de prevenció i detecció de situacions de risc social a la infància i l’adolescència des dels Serveis Socials Bàsics.
No sols s'hi pot trobar sinó que també es troba limitat pels recursos i serveis disponibles que el pressupost aprovat de torn permet. 

També es pot trobar en conflicte personal intern quan té el deure d'ajudar però ha perdut tota esperança i fe en la voluntat i esforç personals de qui rep el seu suport.

I sí. Es pot trobar en un carrerró sense sortida quan la persona que necessita de la seva ajuda no reuneix els requisits mínims (rentes suficients, grau de discapacitat reconeguda per sota del 33%, grau de dependència moderada) que exigeixen les normatives que regulen i reconeixen els drets a la percepció d'ajudes, beques i subvencions, malgrat que resulta una evidència que necessita d'alguna ajuda o suport. 

I després també ens trobem amb la implicació personal a l'hora d'ajudar algú. On està el límit? Qui el pisa? Pot permetre's anar més enllà un educador del que exigeix el seu compromís professional i deure laboral?

Com a TIS se'ns demana mostrar actituds com la solidaritat, la implicació i el compromís (pàgina 22 llibre Promoció) però fins a quin punt? N'hi ha que van més enllà. Què passa llavirs amb aquell professional / educador que decideix no orendre el mateix camí, serà menysvalirat com a persona? 

No és també una contradicció que una acció de tanta càrrega humana de protecció i guarda com és cuidar de les persones més necessitades i desvalgudes pugui ser un negoci com així ja existeixen determinades institucions sociosanitàries privades?

Si la meva metgessa de capçalera i els especialistes del CSM de Reus creuen oportú i necessari un tractament farmacològic determinat i saben que és molt més que possible, com així certament ocorre, no sols en prengui res sinó que n'acumulo tot de sedants, benzodiazepines, hipnòtics i antipsicòtics amb el conseqüent elevat risc potencial de suïcidi per sobredosi, per què segueixen receptant?

Un metge té un deure sagrat reconegut per un jurament ( l'hipocràtic) però viurà un conflicte quan se n'adoni compte que l'opció menys dolorosa per al pacient significa el seu exitus.

Els pares i mares com a educadors dels nostres fills molt sovint entrem en contradicció quan els exigim allò que nosaltres mateixos som incapaços de complir. Travessar el carret amb el semàfor en vermell, per exemple.

Pot un TIS exercir la seva professió si té prejudicis o creences morals que piden entrar en clar conflicte amb l'actuació que se li exigeix? Per exemple, ajudar a una dona embarassada a l'abort quan creu a ultrança en la defensa del principi a la vida.
La nostra societat amb els seus avenços i progressos, les seves fites tecnològiques, amb les seves llibertats i drets reconeguts i protegits, amb l’assoliment d’uns estàndards de benestar material, educatiu i sanitari inimaginables fins fa 50 anys... està subjecta a la influència dels massmedia.

Cadascú de nosaltres aprèn i fa seus rols i estereotips, idees i comportaments a través del bombardeig incessant d’imatges televisives, del capbusseig voluntari en oceans d’informació per internet, de l’impacte immediat de les notícies sense filtre i comprovació / validació prèvia quan es pengen a través de les Xarxes Socials, de nous canals de comunicació com la que permet WhatsApp i les piulades de Twitter.

La fotografia analògica ha deixat pas als smartphone amb connexió 4G. Podem compartir instantàniament vivències, fets, experiències, moments i opinions íntims i privats amb tot el món. Amb persones que en absolut coneixem.

La transmissió de principis i valors pertanyen a l’àmbit educatiu i, no sempre, al familiar.

La educació no sols és un canal que permet adquirir nous coneixements. També és un procés de socialització que permet transmetre als més petits valors i principis. No sols normes de convivència sinó també implícitament creences, hàbits, costums i tradicions. Totes aquelles persones que no comparteixen els mateixos indicadors són objecte d’exclusió social.

Tots som subjectes passius i actius de la inclusió social quan som partíceps de la comunitat (començant des de la més elemental: la família), de l’educació (la més bàsica, l’escola) i des de les associacions, per exemple la de Familiars de Persones amb Alzheimer.

Podem afirmar que l’èxit de la inclusió social es fonamenta en la imitació que fa cadascú dels trets socials comunment associats i acceptats per la majoria. Copiant tot allò identitari i propi de la majoria social evitarem l'exclusió i marginació socials.

Apareixen ídols. Cantants i actors. Personatges d’animació i sèries de ficció. Esportistes. Personatges famosos que surten com bolets de les revistes del cor i de la premsa rosa.  Són els profetes i nous messies del segle XXI.

Exemples de superació i sacrifici personals com nens i nenes amb leucèmia, investigadors científics en accidents cardiovasculars, professionals anònims que donen testimoni de la seva feina als serveis d’emergències... tenen un reduït seguiment.

La TV s’ha apropiat de la vida privada de cadascú de nosaltres, s’ha ficat dins la intimitat de cada llar. Si abans qui ens sermonejava era el cura de l’esglèsia amb les seves homilies, ara és la TV dia i nit a través de debats i entrevistes, espais d’opinió i talents shows...

Hi podem trobar canals que són vertaders monòlits ideològics com 13TV i d’altres proposen i plantegen la ironia còmica i destripadora, la denúncia social i la investigació periodística (El Intermedio del Gran Wyoming, Salvados de Jordi Èvole o Equipo de Investigación de Gloria Serra, tots tres programes de la Sexta.).

La moda estandaritza la manera de vestir de molts de nosaltres, les sèries de TV, amb les seves peculiars propostes de personatges de ficció humans i animats, estandaritza el comportament, el pensament, les inquietuds i anhels d’adolescents, nenes i nens, que són les persones més fàcils de manipular. L’esbroncament verbal entre polítics va marcant la nostra manera de veure la realitat. Les notícies i els reallity shows van pautant el nostre ritme de vida quotidià.

Darrera de tots aquests canals hi trobem multinacionals de la comunucació, grups empresarials mediàtics... Són lobbies. No volen inculcar-nos res... Sols volen que veiem el que volen que veiem. Informació? La que vulguin fer-nos arribar : “Volem que vegis això”. Estem saturats. Seríem capaços de desconnectar? De viure per uns dies sense TV, sense mòbil, sense internet?

De tot plegat en surten rols i estereotips. Uns trets i característiques de comportament i conductes, hàbits i costums en... la presència i ús de les Xarxes Socials, en la manera de vestir, en les valoracions (discursos contra l’homofòbia i la xenofòbia, la tolerància i el diàleg que tan reclamen els polítics i no posen en pràctica, la dimonització de Podemos i l’independentisme català i la fractura social que per a segons qui genera, etc...). D’alguna manera, per no semblar “bitxos raros”, els repetim, copiem o assimilem, seguim i acceptem. Els anem incorporant en la nostra consciència i conducta social, els anem “estandaritzant” en les nostres vides, convertint-los en tot allò que és i ha de ser comú i normal. I a partir d’aquí, allò que en sobresurti, o és objecte d’admiració o de rebuig social.

Totes aquelles persones que es resisteixen a aquesta “estandarització” / mena d’inculcació conductual són “rares” i se les rebutja. I aquest rebuig a tot allò que és diferent o divers respon a la por i la ignorància. Dues entitats inherents a la condició humana. 

Malgrat la nostra individualitat, malgrat els nostres desitjos i anhels egoistes de voler ser diferents als altres, distingir-nos-hi, i anar pel nostre propi camí, sentim la necessitat de pertànyer a un grup, a una comunitat. I fem nostre tot allò que ens fa semblants o similars, alhora que ens fa sentir còmodes i protegits: idees, hàbits de consum i oci, pautes de comportament, tendències musicals, en el maquillatge (noies), en la roba, en la nostra activitat a través de les Xarxes Socials...

A partir d’aquí, aquelles persones que reunim uns trets i característiques físiques, socials i econòmiques, comuns i similars, acceptades per la majoria serem incloses o fins i tot admirades (reforcem la cohesió social) i aquelles que no, que divergeixen i se n’allunyen, excloses (trenquem o fem perillar la cohesió i estabilitat socials).

Hem de vigilar amb tot allò que admirem. Perquè la tendència natural de tota persona és la imitació per no sentir-se exclòs. La vigorèxia i l’anorèxia i les intervencions quirúrgiques estètiques, per exemple, poden ser el resultat malaltís de voler portar aquesta imitació d’un model ideal de bellesa física fins a extrems que poden posar en risc la pròpia vida.

Un altre tret objecte d’admiració és la riquesa material. Identifiquem felicitat amb diners, prosperitat material i acaparament.

Avui dia, la nostra sociabilitat, els nostres llaços socials i la nostra capacitat de relació amb els altres es limita a la missatgeria instantània i les Xarxes Socials. Guardem distàncies, ens en mantenim allunyats els uns dels altres i ens oblidem de tot contacte físic i visual.

El consumisme és el vincle que fa de nexe entre tots nosaltres. Gairebé ha esdevingut un ritual catàrtic concórrer en massa pels centres comercials els caps de setmana.

L’exclusió o la inclusió social ve determinada per la decisió que un pren de compartir o no (i no sempre que pot) aquests trets, característiques i mecanismes propis de la majoria que o bé són objecte de rebuig (seràs exclòs i marginat), o bé objecte d’acceptació i reconeixement o admiració (seràs inclòs i, potser, idolatrat).  

I què pot determinar dins cada societat o grup social i en cada època històrica quins trets socials i característiques que han esdevingut normes socials són objecte de l’excel.lència (admiració – inclusió), de la normalització (acceptació – inclusió) o de l’anormalitat / inadaptació ( rebuig – exclusió)?

Com he apuntat més amunt, la por i la ignorància hi tenen molt a dir.

Indicadors com la pobresa (persones sense sostre que passen les nits dins de caixers), no tenir feina ni recursos, patir una malaltia, mancança o limitació (esquizofrènia, autisme, síndrome de Down, paràlisi cerebral, discapacitat intel.lectual, SIDA, drogodependència...> persones amb diversitat funcional), no tenir estudis (fracàs escolar), no tenir “papers” (persones immigrants), la bellesa (les persones “lletges” i amb sobrepès), ser d’una ètnia o poble diferents (gitana o paquistanès, per exemple)... són malauradament i injustament sense raonament lògic determinants a l’hora de rebutjar certes persones. 

Rebutgem a través de la segregació i exclusió socials totes aquelles persones que presenten uns trets o característiques o que es troben en unes determinades situacions,  diferents o diverses. Reben totes elles automàticament la marca i l’estigma de la inadaptació. Aquest rebuig no sols es pot donar a nivell conscient i individual sinó que el mateix entorn social, el mateix sistema capitalista que regeix les nostres vides en provoca la seva exclusió, la no participació social i la no visibilització. Però a més a més, aquest rebuig ve acompanyat de pràctiques, conductes i actituds de discriminació i intolerància: se les atribueixen i defineixen per uns trets i característiques propis de persones perilloses, inadaptades i, fins i tot, d’inadaptables.

Hi ha una trilogia cinematogràfica que recomano : Divergente. Tot un exemple de distopia.

En ella es descriu un món on la societat ha decidit agrupar a les persones en cinc faccions que tracten d’erradicar els mals que desembocaren en una guerra fratricida: l’agressivitat, la ignorància, l’engany, l’egoisme i la covardia.

Qui no forma part de cap facció o bé és un pària o bé una persona “divergent”.
El fenomen de la influència.



DURKHEIM

Per Durkheim les diferents realitats i entorns que defineixen una societat, una comunitat (el civisme, les pautes de conducta permeses, les lleis i marcs normatius, trets lingúístics i culturals...) modelen la identitat de cada persona, actuen sobre la seva voluntat i conducta inculcant el reconeixement d'aquests com a propis i identitaris. Així cadascú de nosaltres fa nostres les tradicions, costums i hàbits socials, la llengua, la moneda, l'himne, la bandera i fins i tot determinades escales de valors i principis. Però també els estereotips, els estigmes i els prejudicis que donen peu al rebuig,  la marginació i exclusió socials d'aquells que no s'ajusten als barems o estàndars sobre els que es fonamenta la societat / l'Altre.

La conducta social i la identitat de cada persona està subjecta, marcada, definida i programada des d'un primer moment a una pauta inculcada, acceptada, tolerada i reconeguda per l'Altre (L'educació -costums i actitud- dels pares sobre els seus fills, la de l'escola -coneixements i aptituds- sobre els seus alumnes, l'empresa -principis i valors- sobre els seus treballadors, els parlaments -normes de conducta- sobre la ciutadania, la televisió -què és notícia i se n´ha de parlar- sobre els espectadors...)

És un principi ideal en règims, demòcrates o no, com el Japó o Corea del Nord, per exemple, on la col.lectivització de la societat preval per sobre de la individualitat; on els interessos de la comunitat necessiten silenciar, rebutjar o apaivagar tot episodi de divergència individual.

El circ romà (panem et circenses). Crec que és un bon exemple d'aquest tipus d'influència. Passava fa 2000 anys i al govern de Rajoy li pot anar bé... Entretenir al poble (certa programació televisiva* hi ajuda molt) a fi de desviar l'atenció i la crítica sobre els episodis de corrupció política que esquitxa el país sencer.

*Sálvame (Telecinco) vs Intermedio (la Sexta)

*Mujeres y hombres y viceversa (Telecinco) vs Salvados (la Sexta)

"Anar a l'escola..."

https://www.google.es/search?q=ir+a+la+escuela&rlz=1C1AOHY_esES712ES712&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ved=0ahUKEwjB6a2NzuvPAhXEvBQKHUufBPIQ_AUICCgB&biw=1216&bih=653#imgrc=uNufjZIUUVrlGM%3A



LE BON

Per Le Bon, tota identitat individual / persona és una entitat racional, un ens mogut per la raó, el sentit comú i la sensatesa però quan es veu submergida, inclosa, incorporada dins les inèrcies d'un col.lectiu, d'una comunitat, d'un grup més gran que és, a més a més, suggestionat, dirigit, hipnotitzat i induït, gairebé coaccionat per la paraula, el discurs carismàtic i emotiu d'un líder... la seva conducta i els seus actes poden esdevenir irracionals i impulsius. La seguretat, l'anonimat que proporciona estar amagat, camuflat dins i rera "una massa" convida als actes més violents.

Podem observar aquest fenomen en episodis de vandalisme durant algunes manifestacions antisistema; la violència en els camps de futbol entre les aficions de hooligans; la pallissa en grup a persones indigents; la violació i abusos sexuals en grup contra una sola víctima (i al damunt fer-ne difusió per whatsapp); les agressions fruit del bullyng i penjar-ne vídeos al Youtube (agressor-víctima-animadors-espectadors-qui ho grava i ho penja).

I en actes criminals dins el context d'una guerra, d'una situació bèl.lica. Cadascú de nosaltres seríem capaços de les més cruels atrocitats (Srebrenica -Bòsnia-, Alep -Síria-, el genocidi de Ruanda...)

"Moviment de masses nazi..."

https://www.google.es/search?q=movimientos+de+masa+nazi&rlz=1C1AOHY_esES712ES712&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ved=0ahUKEwjrk6Lu1OvPAhUE0xQKHb6IBIEQ_AUICCgB&biw=1216&bih=610#imgrc=Bvuv0NubGH9rzM%3A



FREUD

Per Freud, la influència entre Subjecte / identitat individual i l'Altre / entorn social és recíproca i es retroalimenta. L'Altre "proposa", "convida" i el Subjecte es permet a si mateix, mogut per l'interès, la curiositat, la necessitat, el desig..., agafar tot allò que vol per afegir a la seva identitat.

El nom propi que ens han posat els pares, el rol professional que exercim dins el nostre entorn laboral (mestre-coordinador-director), el rol social que ocupem dins un cercle de companys de classe (líder, avorrit, conseller, engrescador)... els fem nostres, com a trets identitaris. I, alhora, cada entorn social (l'Altre) es reconfigura i es redifineix.

Un exemple: Polseres Vermelles. Cada personatge de la sèrie és un individu que es creu una personalitat inequívoca i excloent. Quan cadascú s'integra en el grup, cada identitat comença a reajustar-se, agafa un rol i el grup, alhora, pren una identitat pròpia. És quan llavors tenim : el "líder", el "colíder", el "guapo", el "llest", l'"impresicindible" i la "noia". I el grup agafa la seva pròpia identitat: esdevé "Polseres Vermelles".

També ho podem observar en la interacció cultural que es produeix amb l'arribada d'outsiders / persones immigrants a qualsevol país o comunitat. Hi ha un enriquiment cultural, lingüístic i gastronòmic mutu. Entre les persones nouvingudes i l'entorn que les rep. Hi ha un transvassament d'idees, coneixements, experiències i trets identitaris. Per exemple, no ens ha de sorprendre que apareguin persones subsaharianes fent seu el discurs independentista català. Evidentment també es poden produir conflictes de convivència que responen a la por i la ignorància.

I mirant enere en la història, podríem posar com exemple de fenomen d'influència freudià (disculpes per l'expressió), la cultura mossàrab.
Ahir vaig rebre de part d'una excompanya d'estudis de Mas Carandell amb qui mantinc un petit contacte aquest whatsapp: "Por favor leer esto y pasadlo a todos los que podáis, nos estamos durmiendo en los laureles y puede cuando despertemos no haya remedio. ESTO ES LO QUE CUENTA UN FUNCIONARIO DEL INEM...: Teneis que leer este Correo para que llegue hasta los confines de la Tierra.Trabajo en una Oficina de Empleo y puedo aseguraros que por derechotodos tenemos las mismas posibilidades de recibir ayudas públicas............pero en la práctica os aseguro que NO ES ASÍ. Mi trabajoconsiste entre otras en conceder subsidios de desempleo (....distinto al conocido por todos como "paro", es el subsidio que se concede a los parados que han agotado el subsidio de paro y no tienen mas ingresos familiares y con personas a su cargo, o a los de mas de 52 años etc..) y  para este subsidio un inmigrante tiene muchas más papeletas de recibir estas ayudas que cualquier ciudadano español.Puedo aseguraros -porque lo veo y lo hago diariamente- que muchos días salgo "enfermo" de la oficina viendo a qué y sobre todo a quiénes se destinan las ayudas públicas que salen del esfuerzo de quienes trabajan. Viendo como muchos inmigrantes tienen más dinero disponible sin HACER ABSOLUTAMENTE NADA que muchos de los que nos levantamos a las 6 de la madrugada para trabajar. Podría tirarme HORAS contándoos todo ésto y acabarías indignados y asqueados de ser españoles.......y no por ser españoles, sino por saber cuáles son las preferencias de nuestros políticos a la hora de emplear el dinero de todos. Los marroquíes por ejemplo es un colectivo muy bien informado, mil veces más que todos vosotros juntos y "explotan" hasta el límite de lo imaginable todas las ayudas estatales, autonómicas y locales. Va un aperitivo: sabéis que un marroquí con sólo trabajar 6 meses ya puede traer en la práctica a toda su familia a España y vivir DE POR VIDA de las ayudas públicas.....si si, hasta que se muera. No es una exageración ES REAL.......DE POR VIDA. Saben exactamente los días que tienen que trabajar o "simular trabajo" para encadenar ayudas en la práctica perpetuas para vivir a cuerpo de rey en España o en Marruecos donde la vida es como sabeís mucho más barata.. Lo veo a diario. Es posible, ellos lo saben y sencillamente lo están explotando hasta el límite de dejar nuestro estado de bienestar al borde de la quiebra.  ....y lo digo yo que soy uno de los pobres a los que las leyes españolas obligan con horror a otorgar esas ayudas. Muchas y muchos de ellos no trabajan ni trabajarán en su vida, crean empresas ficticias que simulan trabajos que no existen para cotizar 6 o 12 meses para renovar el permiso de residencia, agrupar a sus familias en algunos casos y por supuesto encadenar subsidios hasta de 4 años. En fin, ya iré contando. Cobran todo y por todos. Hasta la mora de 50 años que no sabe ni leer ni escribir, ni español ni nada de nada. En cuanto pisa una vez España, se apunta al paro, Se marcha a Marruecos, vuelve al año, pide una RAI como parada de larga duración y ya tiene 5000 euros en su bolsillo. ASÍ DE FÁCIL. Las prestaciones y subsidios por desempleo son ayudas económicas para atender a todos aquellos que habiendo perdido un trabajo y queriendo trabajar no pueden hacerlo y además tienen cargas familiares. La cuestión es que los marroquies y muchos sudamericanos no quieren trabajar, han hecho de estas ayudas públicas su objetivoprincipal en la vida para él y su familia. LLegan a España para vivir de nuestro trabajo, no del suyo. Y lo más indecente es que la mayoría lo disfruta tranquilamente en Marruecos. Precisamente esta gente cobra tantos subsidios porque se los damos para mantener su familia en Marruecos. El otro día por ejemplo denegué a una mujer española un subsidio. Tenía 5 hijos. Entre el marido y dos hijos pasaban del límite de rentas por un pelo. A un marroquí jamás se lo denegaría.....¿por qué?, muy sencillo, a esta  mujer española le puedo ver sus rentas, las de sus hijos, sus sueldos, vida laboral, si han vendido un piso, si tiene algún tipo de pensión, si tiene ingresos de la finquita del pueblo etc, etc, etc. Lo puedo hacer desde mi asiento, sin moverme, conectándome con la s bases de datos de la Seguridad Social y de Hacienda. A un marroquí no, yo no puedo saber que cojones hacen, ni si cobran algun sueldo en Marruecos toda su familia, ni si están divorciados, ni si sus hijos son sus hijos, ni si tienen 20 empresas, ni si acaban de vender 4 pisos.....NADA, ABSOLUTAMENTE NADA. Y como no puedo verle ni saber de él nada de nada pues voy y le doy el subsidio. Simple y llano, transparente. España es el país más garantista del planeta para cualquiera que venga de fuera. Va el ejemplo de hoy. Al estado español le cuesta más de 10.000 euros cada boda de un marroquí. ¿Cómo? Muy sencillo, cuando a un joven marroquí se le acaba el paro y viene a por el subsidio le preguntas: ¿Estás casado? No ¿Tienes hijos? No. Pues no tienes derecho al subsidio porque no "mantienes" a nadie. A la semana siguiente aparece con un papel en árabe traducido al castellano que dice que un "cura" marroquí le ha casado hace 3 días. .....y ¿qué hacemos nosotros?. Pues le hacemos ! el mejor regalo de bodas!: vacaciones pagados de 2 a 3 años en su país viviendo a cuerpo de rey. Porque como os podéis imaginar el coste de la vida allí no es ni la mitad que aquí. Lo único que tiene que hacer es renovar la tarjeta de demanda cada 3 meses. Pero no os preocupeis, se lo hemos puesto fácil, pueden hacerlo por internet, ni siquiera tiene que esperar en la cola de la oficina del INEM para su visado. Al "casarse" ya mantiene a una persona, a su mujer, que está en Marruecos y que nunca pisó España. Por eso ya tiene derecho a un subdidio de 2 años de media. Cada boda marroquí nos cuesta a los españoles entre 10.000 y 20.000 euros. Así de fácil. No le déis más vueltas. Es así, ellos lo saben y actuan en consecuencia. Paga la dote al vecino para "estar casado" con su hija (....Y ES LITERAL, LO LEO EN SUS CERTIFICADOS MATRIMONIALES TRADUCIDOS) y ya puede vivir de vuestro trabajo varios años. Se casó para cobrar el subsidio. ! Si os contara!. Al día siguiente llegaríais a casa asustados de la cantidad de gente que se os habría quedado mirando por la calle.....¿y porqué? Porque íbais a quedaros con cara de Gilipollas durante dos semanas. Por eso. Por favor...........pásalo, a ver si llega a algún político decente si es que existe alguno y le pone freno a esta barbarie." 

Després de llegir aquesta estupidesa i meditar què respondre una hora després,  aquest va ser el nostre xat: 

JO: Ana... Por favor, me decepciona que hayas caído tan fácilmente en estas tretas y bulos de gente cuyas únicos motivos que les mueve es el racismo y la xenofobia.  Hay marcos legales, normativas, derechos y obligaciones que regulan la concesión de ayudas. Hay alguna referencia en este texto cargado de desprecio, enojo y sinrazón? No es más que un mensaje anónimo, propio de cobardes que se esconden detrás de falsedades y mentiras. De personajes neonazis y ultraderecha. De verdad crees en estos mensajes que sólo mueven al odio? 

ANA: Ui ui ui uuuuuu. Con la iglesia hemos topao. En todo lo k dices y dicen hay algo de cierto 

JO: El próximo mensaje qué será? Un llamamiento al linchamiento?  A la quema y persecución? Pongamos un poco de sentido común. No nos podemos permitir dar por cierto todo cuanto se difunde por las redes sociales, llamemoslas whatsapp o facebook...No es más que ver más allá de lo que nos ponen delante. 

ANA: Vale.. Tienes hoy buen dia o te ha bajado la regla 

JO: Es razonar. Es tener sentido crítico. Poner en duda lo que te dicen. 

ANA: Perfecto libertad de expresion 

JO: Y sensatez, ya puestos. 

ANA:Ok.. Te he escuchado..Ya no te voto Cuando son las elecciones? 

JO: Ah! Las elecciones... Votaste? 

ANA: En las próximas 

JO: En las generales de diciembre pasado y en estas de junio... pregunto. 

ANA: Veo k tienes ganas de guerra.. Ya no te junto 

JO: No nos enfademos. Que sólo estamos dialogando. Vale? 

ANA: No se yooooooo... No se yoooo 

JO: Bueeeno. Nos damos un kit kat, te parece? 

ANA: Bueno te pasare el proximo en cuanto me lo manden No sufras Jajajajaja Besos. Cuidate 

JO : 😊

No pretenc amb la difusió d'aquest xat obrir un debat sobre ka certesa o no del que es diu. En absolut. Sols ser conscients de fins a quin punt la manipulació de la veritat i l'engany sobre la realitat que tan fàcilment les Xarxes Socials permeten i faciliten, ens poden condicionar i alinear a prejudicis i postures d'intolerància i exclusió socials. Com de fàcil resulta convèncer perquè els britànics decideixin anar-se'n d'Europa (BREXIT), perquè els nordamericans escollin com a president un  personatge paradigma del més genuï masclisme (Donald  Trump) o perquè el poble colombià no refrendi el tractat de pau emprès pel seu propi govern i les FARC. Tot plegat em porta a dubtar de la legitimitat o potestat de la població a decidir sobre el seu propi destí a través de les eleccions i referèndums quan potser sembla incapaç de veure què és cert d'allò que és fals, de comprendre què és convenient d'allò que no ho és. Què ens mou a decidir sobre el nostre destí? Sobre quin camí volem recòrrer? El cor o la raó?

L'amor és una ficció. El que hi ha és una necessitat vital de no recórrer aquest trajecte tan imprevisible i incert com és la vida, sols. Necessitem sentir-nos acompanyats. El conflicte sorgeix quan aquesta necessitat no ve acompanyada del respecte i la tolerància vers a la persona que decideix fer junts aquest camí.

En aquest grau parlem i debatrem molt sobre la inclusió. Que potser és quelcom sagrat? Jo prefereixo la tolerància a la inclusió i el respecte a la inclusió. Jo no vull que un grup permeti o em doni el seu vist-i -plau d'inclore-m'hi en ell sinó que respectin i tolerin la meva diferència, la meva diversitat funcional o simplement la meva manera de ser.
Ufffh... Aquí va la meva resposta... Quina realitat diferent tenim avui els treballadors? Que ens poden de nou tornar a donar més pel sac? Que estem perdent cada any més drets? I que ens estan coaccionant les nostres llibertats com el dret a la manifestació? No crec, no? Però si ni tan sols els integradors socials tenen el seu propi conveni reconegut... 

Substreta? I l'empresari de torn et respondrà que d'això nanai, que encara gràcies que et fa un contracte i paga, per obligació, les cotitzacions a la Seguretat Social. I com ara resulta que queda reflectit a les nòmines sembla que haguem d'estar agraïts pel detall...

El que de debò és objecte de desig no és la plusvàlua, és la propietat. Tenir més que el nostre veí. Un cotxe més potent, una casa més gran... Som tots plegats tan estúpidament materialistes que mai ens sentirem prou satisfets amb el que tindrem o amb ni tan sols el que som.

Proposo una nova dimensió a l'hora de parlar sobre la plusvàlua: la plusvàlua emocional. Quantes persones de nosaltres "té" (ops, possessió...) parella? Qui en considera que "té" o "és" parella? Analitzem una estona qui de les dues persones (descomptem trios i altres rareses) aporta més a la parella, qui s'hi esforça més per mantenir la flama de l'amor (disculpeu la cursileria), qui dóna més que l'altre.

En definitiva, qui tira del carro i l'altre s'hi repenja. Qui en gaudeix més de la plusvàlua emocional de la vostra relació?

I què és allò que realment és més important? La manera especial de ser cadascú de nosaltres? Quina balança podria mesurar-la? I què quantificaria? Pensaments, emocions, accions...? L'autenticitat? La peculiaritat? L'exclusivitat? L'originalitat? L'altruisme? El proïsme? La DIFERÈNCIA? 

Si coneixem allò que és realment més important en cadascú de nosaltres i de totes aquelles persones amb qui ens relacionem diàriament, per què tants i tants cops actuem com ignorants d'aquesta veritat tan aparentment senzilla, simple i elemental?

Però de la mateixa manera que som coneixedors i conscients, i que reconeixem que vivim en un món i societat marcats per la hipermodernitat (comunicació online i xarxes socials), també de manera paradoxal tenim prou maduresa intel.lectual com per d'alguna manera redreçar el rumb de les nostres vides i la nostra actitud vers nosaltres mateixos i vers als altres amb harmonia i equilibri emocional i social, deslligant-nos de futileses, absurditats, relativitzant conflictes interns i enfocant les relacions de manera altruista i generosa.

http://www.salutmental.org/2013/09/10/curs-per-a-dinamitzadors-de-grups-dajuda-mutua-de-familiars-de-persones-amb-trastorn-mental-psicosis/

Crec que els GAM poden ajudar als seus integrants i familiars a unir esforços, trobar recursos i solucions, plantejar nous enfocaments, encarar reptes amb major seguretat i millors garanties, esdevenir-se com a plataformes socials de reinvindicació de drets i reconeixements pendents.

Una manera d'evitar l'autoexclusió social seria trobar canals d'interacció entre GAMs, associacions i corporacions amb la "societat global" i ampliar així perspectives i ventalls de participació i visibilització dins un món de realitats socials i econòmiques tant complexe i divers com és el nostre. Les Xarxes Socials i els mitjans de comunicació ( massmedia) en poden ser exponents d'aquesta cooperació.

Però també hi ha persones solitàries i sobredimensionadament introvertides que per un seguit de circumstàncies personals es troben aïllades i són gairebé incapaces de relacionar-se, i molt menys d'incorporar-se a cap GAM. Sols amb voluntat, intel.ligència i esforç poden autointegrar-se socialment tot i que la sensació vital no sigui la d'una vertadera integració social sinó més aviat la d'una "presència social".

http://subculturasenmedellin.blogspot.com.es/?m=1

M'he mirat aquest article i el trobo molt interessant. 

Independentment de l'etiquetatge que poguem posar sobre la gent o sobre determinats col.lectius, el respecte, la tolerància i la comprensió han d'estar presents a l'hora de parlar o tractar amb ningú. Només així, amb aquestes tan senzilles i elementals premises podem aconseguir una convivència sòlida i sense fractures.

La riquesa d'una societat es troba en la seva diversitat.

La por a allò que no ens és familiar i el desconeixement dóna lloc als prejudicis i a la discriminació. I sols des de l'educació sobre els més petits podem arribar a una societat que respecti, toleri i comprengui la diversitat cultural, ètnica i religiosa.

I què podem fer ara amb les persones adultes que no accepten a aquells que no comparteixen la seva manera de viure i relacionar-se? Potser les campanyes de conscienciació que remouen consciències i esperits i et plantegen interrogants com Salvados de Jordi Èvole poden donar més efecte que campanyes oficials promogudes des de les institucions governamentals.

Molts ens deixem enganyar per les aparences, i a partir d'aquestes determinem la nostra manera de relacionar-nos-hi. I com diu la dita, les aparences enganyen. No tot és el que sembla ni tot sembla allò que és. Jo, per exemple, puc semblar una persona distant i seriosa però a més d'un sorprendria la percepció que tenen de mi qui vertaderament em coneix. Aquest és el secret per a una tolerància i respecte autèntics: conèixer a les persones, no allò què ens semblen.

"La identitat es construeix en base a l'exclusió...". Les persones som animals gregaris i com a tals sentim la necessitat innata de pertànyer a una comunitat, de sentir-nos inclosos dins un grup, d'incorporar-nos a un col.lectiu. La convivència i el respecte mutu entre persones i entre comunitats, grups i col.lectius sols és possible quan el principi d'igualtat presideix el nostre pensament, la nostra conducta i les nostres emocions. I com a principi ètic, la igualtat no hauria de ser argument per a l'exercici de la inclusió o integració socials doncs esdevendria un privilegi propi sols permès per aquells que se senten o es consideren a si mateixos superiors o referents que donen el dret efectiu a la inclusió o integració a aquelles persones que divergeixen d'allò que es considera "normal".

Dins la diversitat cultural, funcional, ètnica... totes les persones som iguals. Però alhora aquesta diversitat genera diferències  i notes discordants. Només aquells que som capaços d'harmonitzar i viure amb naturalitat realitats tan diferents, serem genuïnament tolerants. I no fem distincions.

Malauradament vivim en un món molt lluny d'aquesta visió idílica: la igualtat no existeix per molt que ens hi esforcem en promoure-la; i la inclusió i integració socials, objectius lloables, neix de la creença de superioritat d'uns sobre els altres: 


  • De les classes benestants que de tant en tant es mostren generoses i altruistes a través de campanyes televisives
  • De les societats europees que de tant en tant obren les fronteres a aquelles persones que busquen REFUGI a casa nostra quan fugen dels bombardejos contra les seves llars o de l'opressió dictatorial de governs i estats com Corea del Nord o Aràbia Saudita
  • De l'androcentrisme que segueix predominant la nostra societat i apareix com a notícia extraordinària, gairebé anecdòtica,  de portada la presència paritària de les dones en òrgans públics de govern local/ autonòmic/estatal 
Qui sap si en un futur no gaire llunyà, la puresa genètica acabarà determinant qui és vàlid per formar part del sistema i qui en queda exclòs. Com així es descriu a la pel.lícula GATTACA.

Breu explicació?! Si el primer parràgraf ha estat com un cafè expresso amb doble de cafeïna fulminant!
Bromes a part, comparteixo amb tu que la identitat de cada persona agafa elements del seu entorn (bons i dolents) i aquells de la seva pròpia collita. Una altra manera, força similar, de comprendre la identitat és que és una realitat que compleix un guió ja escrit ens els nostres gens (predisposició hereditària a... la violència o a l'altruime, per exemple) com també és una realitat que funciona com una esponja: absorbeix tot allò amb el que més a gust se sent, tant sigui bo com dolent... actituds i comportaments (a la feina, en els estudis, en les emocions i sentiments) en són els seus trets principals.

I tens raó, no tot és el que sembla ni tot sembla allò que realment és. Amb els anys, amb el plus que ens dóna el pas del temps, i les relacions socials, les persones conegudes, amigues i íntimes que un pot trobar-se al llarg de la vida, et permeten distingir, identificar o aïllar allò que vertaderament és autèntic d'allò que no l'és. I com a professionals de la intervenció socioeducativa i amb unes dosis addients d'intuïció també, si som capaços de descobrir l'arrel dels conflictes dels nostres usuaris, podrem de debò ajudar-los.

Nens i nenes rebels? Visca la rebel.lió! El sentit crític, posar en dubte formalismes i convencionalismes, anar a contracorrent... sobresortir i destacar. 

Exercici professional... Cap de nosaltres de debò és lliure de prejudicis o idees preconcebudes? De debò n'estem tots i totes exempts?

I, vaig acabant, enlloc d'utilitzar cercles semàntics o eufemismes a l'hora de parlar amb els nostres futurs usuaris/es dels seus conflictes i problemàtiques també, depenent de cada cas (barreres idiomàtiques, nivell cultural...), podem utilitzar un llenguatge directe, clar i transparent, amb respecte i cordialitat.
Freud?! L'odio! Això de què tota conducta o comportament té la seva arrel en la infància (traumes, en especial) fa rebaixar les persones a esdevenir subjectes estúpids i perduts, incapaços d'alliberar-se de cadenes i pors.

Et recomano, tant a tu com tots vosaltres, un conte de Jorge Buccay. També un altre personatge que com molt bé dius Xavi, no et deixarà indiferent.

https://youtu.be/2pgArMR0z4I

Nàixer i morir sols?! Déu meu dels cels! En quins univers vius? Saps qui de debó va tenir un principi i un final tan profundament tràgics? Jean-Baptiste Grenouille, el protagonista de la novela EL PERFUM. Us la recomano. 

I cert, avui dia malauradament ens trobem a casa nostra, no cal anar gaire lluny i travessar fronteres, casos de nadons abandonats dins els contenidors de brossa i persones grans que moren soles i les troben dies més tard sense que ningú vulgui acomiadar-se'n.

Però no crec que sigui prudent ni encertat generalitzar. Molts de nosaltres hem nascut dins una família que ens esperàven amb anhel i il.lusió i espero que quan ens trobem en trànsit entre aquesta vida i la mort, algú vulgui estar al nostre costat.

Una de les situacions més extremes és aquella en la que una persona decideix treure's la vida. Podem arribar a imaginar el sofriment d'aquella persona moments abans de prendre una decisió tan autodestructiva i dolorosa? http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/12/sociedad/1131782901.html

L'amor no és cap invenció de la societat però sí que és cert i ho veiem cada dia per televisió (Mujeres y hombres y viceversa, First Dates...) que de l'amor se n'ha fet un producte de consum a la carta (Meetic, per exemple, i empreses que es dediquen a organitzar events, sortides per a singles i persones separades).

Malament anem si creiem que en una parella, un viu aferrat a l'altra persona. Sols aquells que tenen una baixa autoestima o són emocionalment sobredependents actuen d'aquesta manera.

La globalitat del món on vivim i la hipermodernitat en la que es mou la societat d'alguna manera també faciliten que les tradicions i rituals de bodes a l'esglèsia amb la benedicció d'un cura, per posar un exemple, poc a poc deixin el protagonisme a altres cerimònies i maneres diferents de viure la parella o les relacions sentimentals.

La perfecció no existeix. Ningú és perfecte. Si un es reconeix a si mateix que no l'és, més lliure serà i més fàcil resultarà trobar o deixar-se trobar per algú amb qui compartir la vida.

Treballs en equip? Me'n ric jo dels treballs en equip. 

Quan la implicació, la participació, la solidaritat, la voluntat, la responsabilitat, la dedicació... ratllen la suficiència i el mínim esforç, i difereixen alhora enormement entre uns professionals i altres, el conflicte i el malestar són sobre la taula.

Què fer llavors? Doncs resoldre les diferències amb una actitud assertiva i sincera i una comunicació transparent i clara però alhora respectuosa i dialogada. Tota resolució com a negociació que és haurà de tenir presents tant cessions com compromisos acordats.

A part, cert és que en tot equip multidisciplinar cada membre dóna una perspectiva i un angle de visió alhora d'afrontar reptes que potser als altres se'ls escapa o no en són conscients. Quan cada membre hi aporta el màxim del seus coneixements i aptituds, intuïció i reflexió, i tot amanit amb altes dosis d'actituds com l'empatia i l'escolta activa, l'èxit garantit tenim.
Abans d'opinar o treure'n conclusions de cap tema, sigui una notícia d'actualitat o sobre algú, n'has de conèixer tots els detalls, i des d'angles i perspectives diverses.

Avui dia la televisió és una eina de doble fil: estem informats de tot quant pugui passar, aquí i a l'altre extrem de món, al moment. Però alhora genera a través de certs programes d'opinió i debats, especialment, corrents d'opinió unilaterals i esbiaixats que poden confondre i enganyar la gent.

Com podríem explicar doncs l'èxit del Brexit? L'elecció de Donald Trump? O que el poble colombià no hagi refrendat l'acord de pau entre el seu govern i les FARC?
Sols aquelles persones que no senten temor davant els obstacles, les barreres, els prejudicis i al què diran, són lliures de cadenes i grillons. I la sensació de llibertat et porta a les bogeries més arriscades però alhora també als descobriments més inesperats.

"Somos el resultado de los libros que leemos, los cafés que disfrutamos, los viajes que hacemos y las personas que amamos"

"Sonríe, nunca sabes quien puede enamorarse de tu sonrisa."
El primer que m'ha vingut a la ment és una pel.lícula d'Stanley Kubrick. Actes gratuïts de violència pura i dura.

Per Le Bon, tota identitat individual / persona és una entitat racional, un ens mogut per la raó, el sentit comú i la sensatesa però quan es veu submergida, inclosa, incorporada dins les inèrcies d'un col.lectiu, d'una comunitat, d'un grup més gran que és, a més a més, suggestionat, dirigit, hipnotitzat i induït, gairebé coaccionat per la paraula, el discurs carismàtic i emotiu d'un líder... la seva conducta i els seus actes poden esdevenir irracionals i impulsius. La seguretat i l'anonimat que proporciona estar amagat, camuflat dins i rera "una massa" convida als actes més violents, més cruels i més inhumans.

Podem observar aquest fenomen en episodis de vandalisme durant algunes manifestacions antisistema; la violència en els camps de futbol entre les aficions de hooligans; la pallissa en grup a persones indigents o de color; la violació i abusos sexuals en grup contra una sola víctima (i al damunt fer-ne difusió per whatsapp); les agressions fruit del bullyng i penjar-ne vídeos al Youtube (agressor-víctima-animadors-espectadors-qui ho grava i ho penja).

I en actes criminals contra la humanitat dins el context d'una guerra, d'una situació bèl.lica (violacions i tortures). Cadascú de nosaltres seríem capaços de les més cruels atrocitats (Srebrenica -Bòsnia-, Alep -Síria-, el genocidi de Ruanda...). Actes públics de dilapidació a l'Aràbia. Condemnes a la forca. 

Fa 1000 anys a Europa es sentenciaren a la foguera a milers de dones acusades i condemnades per bruixeria.



I els mitjans de comunicació? Com es recreen en el dolor? Recordem el tracte que van donar al cas de les nenes d'Alcàsser.

L'ésser humà és capaç dels més bells actes d'altruisme i solidaritat com de les majors atrocitats. 

Podem preguntar-nos què som en el fons, en essència? Bons o malvats? Què portem dins? A Zeus o Prometeu? Un àngel o un dimoni?
Ai amb l'amor... Som esclaus de les notres emocions i dels notres sentiments més ocults. Hi ha tantes classes i maneres diferents de viure i expressar amor com hàbits quotidians que cadascú viu. 
Amor vers als pares, vers als fills, vers a la parella... i cada tipus d'amor respon a unes necessitats vitals i emocionals concretes: els pares necessiten veure reconeguts els seus esforços i sacrificis, els fills necessiten ser valorats davant cada pas endavant que fan en el seu procés vital cap a la maduresa i la parella necessita ser corresposta per la seva entrega i dedicació cap a l'altre.
I després ens trobem amb els amors platònics, prohibits i impossibles...
Cada persona veu en l'amor la possibilitat de veure realitzada els seus anhels més secrets, o potser veure esborrada la seva soledat, o potser sentir-se viva, o potser posseir i dominar una persona (o el contrari), o potser tan sols per sobreviure, o potser...
Tot té un per què. Inclosa la generositat d'aquells que participem com a voluntaris en projectes solidaris. Per redempció, per tornar a casa amb l'esperit en pau, per interès...
Qui sap?



El darrer parràgraf m'ha fet rumiar... 
Coneixes els X Men? A l'Erik LehnsherrMagneto? Les circumstàncies, els esdeveniements tràgics que giren entorn seu no poden ser més demolidors: els nazis maten la seva mare d'un tret davant seu quan és un adolescent en un camp d'extermini, i anys més tard quan sembla que refà la seva vida, els comunistes maten -accidentalment- la seva esposa i filla.
Què podríem esperar d'un home que ha sofert i patit tant? Bondat? Proïsme? Altruisme? No... Tot odi i venjança però perquè té l'ànima corrompuda i dominada pel sofriment que en el seu dia se li va clavar al cor. Si des de fora, els altres, no en som conscients i coneixedors de les circumstàncies que tornen a les persones en malvades o antipàtiques o poc sociables (en aparença, molts cops), no les comprendrem de debò, i com en la naturalesa humana està tèmer allò que desconeixem o no som capaços de conèixer, les tindrem de costat, apartades.
Tot això em fa pensar en l'actitud que tenim vers les persones amb diversitat funcional (persones amb Síndrome de Down o Autisme, per exemple) o les persones forànies (diguem-ne immigrants o refugiades). Se'ns omple molts cops la boca de boniques paraules i, de vegades, gestos solidaris però a l'hora de la veritat, la nostra actitud i la nostra perspectiva real s'hi troben en pols oposats.

dijous, 18 d’agost del 2016

David CROS PALLARÈS, GEROCULTOR


David CROS PALLARÈS

GEROCULTOR i CUIDADOR DE PERSONES
 AMB MINUSVÀLUA FÍSICA, PSÍQUICA I SENSORIAL

666.009.901 - davidcrspal@gmail.com